Fent camí…

El primer cap de setmana de la tardor, l’he passat en una casa rural de la serra de Prades, La Bartra; un paratge a més de 700 metres d’altura, completament envoltat de boscos de pi i carrasca. Un indret ideal per fer caminades per senders enmig de la muntanya.

Dissabte vam anar caminant fins a Farena. Solament sabíem que teníem una hora de camí (una hora, a quin pas?). La senda era estreta i empinada; costa amunt i costa avall, a trossos estàvem envoltats de llocs ombrívols, plens d’heura i molsa; de cop i volta ens vam trobar trescant com les cabres per una tartera de pedra seca i solta que ens feia relliscar; i vam arribar a Farena. L’endemà, diumenge, vam tirar cap a Rojals, una estona per una pista ampla i còmoda i l’altra per un caminet entortolligat ple de pinassa, no gaire enfilat, que ens permetia gaudir de l’entorn. Ens vam entretenir tant… que no vam poder arribar, haguéssim fet tard a dinar.

Alguns moments, mentre el sender es feia pesat, costa amunt, els pensaments que m’assaltaven era “què estic fent passant-ho malament, suant, amb mal de cames i peus, tan bé com estaria asseguda al solet, contemplant el paisatge, allà al pedrís del mas”. D’altres, quan el seder era planer, pensava “quina sort que tinc de poder gaudir d’aquest dia de sol enmig del bosc”.

De cop em va venir la idea que això, ni més ni menys, és el que ens passa en la nostra vida. Sovint tenim una idea de la felicitat que no s’adiu amb la realitat més òbvia que ens toca viure, i en què ens trobem de tot: moments amables i planers, d’aquells que en diem feliços, i moments complicats, difícils i també dolorosos. Tothom ens hem trobat amb alguna frustració: un examen suspès, una feina que no hem aconseguit, i també desgràcies, en forma d’atur, que avui afecta tantes famílies, una malaltia, una relació que es trenca, una mort. La vida està per sobre de nosaltres, segueix el seu propi camí.

Com quan fem senderisme, no podem esperar que el camí s’emmotlli als nostres desitjos, nosaltres ens hi hem d’emmotllar, i hem de seguir endavant. Com es fa això? Hi ha alguna fórmula màgica, ens hem preguntat molts cops?

No hi ha fórmula màgica, l’única manera és alinear-nos amb la vida i no barallar-nos-hi. Si ens imaginem que la vida és un riu, hem d’aprendre a deixar que el riu flueixi, no podem nedar contra corrent ni fer que vagi cap on volem. Per això necessitem cultivar la flexibilitat i l’acceptació. Gens fàcil, és cert.

El símil de la mata de jonc és molt il·lustratiu: la mata de jonc està ben arrelada a terra, es mou al ritme del vent i es vincla, però no es trenca mai. Cultivar la flexibilitat significa ser capaç de deixar-nos portar sense perdre la nostra centralitat, i travessar les dificultats sense negar-les o distreure’ns per fer veure que no hi són. És deixar el control i la rigidesa, imaginar que una altra actitud davant el problema és possible i ens farà viure amb més harmonia i sense tan patiment.

Parlar d’acceptació potser és una mica espinós. A vegades la confonem amb la “resignació” cristiana (que no té res de cristiana), que porta implícita la idea que nosaltres no podem fer res per superar les dificultats. “Acceptació” no vol dir de cap manera paràlisi, sinó reconèixer que la vida és més gran que nosaltres, que no tenim cap poder sobre ella, i que l’única actitud que ens ajuda a ser feliços és no barallar-nos-hi.

Aquesta actitud de l’acceptació inqüestionable de la realitat, no implica, com a vegades hem entès el terme “acceptació”, una renúncia a poder-la influir i canviar. Al contrari, acceptar qualsevol realitat ens porta a la noció de partícips actius, de creadors de realitats. Des d’aquesta actitud el que ens ajuda és ser capaços de travessar el dolor, la frustració, la pena, sentir-ho i, com he dit abans, no barallar-nos-hi. Com va dir un terapeuta en un curs al qual vaig assistir aquest agost: “El dolor sols el dolor, i passa; el patiment, el creem i l’alimentem nosaltres, i es queda.”

El psicòleg i terapeuta gestàltic Joan Garriga comenta que ell prefereix la paraula “assentiment”, en lloc d’”acceptació”, potser pel significat distorsionat que li atribuïm, que implica rendició, un “què hi farem”, “m’ha tocat això”. Així ho afirma en una entrevista sobre teràpia i espiritualitat, en què respon:

“La paraula que més ens apropa a l’espiritualitat és una simple síl·laba, “SÍ”. Què significa dir “SÍ”? Significa rendir-se i assentir a tot el que la vida crea, entregar-se absolutamente a totes les seves formes, sense cap oposició. Oposar-se és patiment. Assentir és alliberament.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s