No les tenia totes quan vaig a anar a veure The King’s Speech (us recomano la versió original). Pressuposava que seria una pel·lícula més de personatge amb discapacitat que aconsegueix superar-la amb un esforç èpic, destinada a fer sorgir en l’espectador la llàgrima fàcil. Però no. M’ha sorprès gratament el tractament que dóna a la tartamudesa.
No em va fer plorar, em vaig posar ansiosa. El personatge del (futur) rei, tartamut, és capaç de transmetre el que hi ha darrere dels bloquejos o repeticions en la parla de la persona tartamuda: por a qualsevol situació de parla, la timidesa en situacions que no domina, a l’escola, en actes socials, davant la noia o noi que li agrada…; la ràbia i la frustració de no poder dir el que es vol dir quan es vol dir; la vergonya davant de les reaccions de l’interlocutor, que sovint li nega la mirada… Fins i tot arribar a creure que és millor el silenci, l’aïllament i la mort abans que haver d’enfrontar-se a les situacions de parla. En una paraula, patiment.
Quan parla, la persona tartamuda fa alguna cosa més que “emetre sons”: just abans de parlar analitza la situació i anticipa la situació d’estrès, amb ansietat, amb un nus a l’estómac, que no és més que el record, en el moment actual, de situacions del passat en què va tartamudejar -i va patir-; i mentre parla examina l’expressió de l’altra persona en busca de la reacció temuda: sorpresa, desviament de la mirada, somriure nerviós, burla… I dissimula, posa cara de pal, fa veure que no li importa, enganya… i s’enganya.
En l’acte de parla es posen en marxa molts aspectes de l’experiència de la persona tartamuda: valors, creences, pensaments, percepcions, sentiments, que són aspectes primordials del trastorn i que sovint no es tenen en compte en les diverses teràpies, sobretot logopèdiques, amb què se sol tractar la tartamudesa. La pel·lícula ho reflecteix subtilment: el logopeda-terapeuta (permeteu-me la llicència) li va fent preguntes referides a la infància i a les relacions familiars, i a com ell se sent i hi reacciona.
Si tenim en compte tot el que hi està implicat, la tartamudesa no és un trastorn de la parla (no es tartamudeja quan es parla amb bebès o amb animals, ni quan un es parla a si mateix), sinó un trastorn de l’experiència de parlar: es tartamudeja en les relacions amb els altres, en el contacte, en termes gestàltics.
Quina és l’aproximació de la teràpia gestalt a la tartamudesa?
El terapeuta gestalt acompanya la persona tartamuda en el procés natural de modificació de conductes, sentiments i pensaments quan tartamudeja, des dels tres vessants: corporal, emocional i cognitiu.
Acompanyem el client en el procés de presa de consciència (adonar-se) i d’acceptació per aconseguir l’autosuport i el canvi, perquè:
1. Prengui consciència del fet de tartamudejar, perquè cada vegada sigui més conscient dels comportaments, pensaments i sentiments lligats al fet de bloquejar-se, pugui viure plenament la por, la ràbia, la frustració, la tristesa, la vergonya, i no es castigui.
2. Augmenti l’acceptació del fet de tartamudejar: No parlem que sigui feliç tartamudejant, sinó que pugui anar reduint reduir la tensió i l’evitació, acceptant la situació del que està passant. També que pugui reconèixer i acceptar que probablement sempre tartamudejarà, però podent veure la tartamudesa com una part de la seva persona, no com el que la defineix. Volem que aconsegueixi ser compassiva i tranquil·litzadora amb si mateixa, i deixi l’autocrítica i l’autocàstig.
Paradoxalment, com més conscient i més autosuficient aconsegueix ser una persona tartamuda, menys tartamudeja… A això s’anomena “teoria paradoxal del canvi”. El veritable canvi no ve d’intentar o forçar-se a ser el que no s’és, sinó, a través de l’autoconsciència, l’autoacceptació i el creixement personal, ser qui un és en realitat.
* * *
Informació: El mes de febrer començo un grup de creixement personal per a persones tartamudes, a la Fundación Española de la Tartamudez, a Barcelona. Si hi esteu interessats, envieu-me un correu.
pura serena 