Aquesta setmana he anat a la sessió de meditació de la Casa del Tibet. El conductor parlava de la compassió (“co”, que significa ‘en conjunt’, i “passió”, que significa ‘un fort sentiment’), un concepte que inclouen la majoria de corrents espirituals. En el budisme es basa en la comprensió i l’amor universal; en el cristianisme, es tracta d’un amor actiu al proïsme (p. ex., en la descripció del Judici final de Mateu 25: «[…] Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vareu acollir […].»).
En un moment va citar, assenyalant-lo, el bodhisattva Manjushri, que empunya una espasa de dobte tall (la saviesa) i per agafar-la se serveix de la compassió; si no, es tallaria. Bona metàfora per explicar que la saviesa sense compassió és gairebé inútil.
Podem entendre de veritat l’altre quan ens entenem a nosaltres mateixos, i el desenvolupament espiritual propi sorgeix naturalment en la inquietud pel benestar de l’altre. Trasposant-ho a l’entorn de teràpia, treballar la compassió envers el client en el sentit de “patir amb”, hauria de ser una part essencial en la formació del terapeuta.
Com diu Claudio Naranjo, la finalitat del procés terapèutic és sanar la propia capacitat amorosa. Transcendint la mera aplicació d’unes tècniques eficaces, el que realment “sana” és la relació d’acompanyament que és capaç d’establir el terapeuta, la capacitat de connectar amb la persona que té al davant, amb tota la seva humanitat, inútil i meravellosa al mateix temps.
pura serena 