“Son buenas personas con autoestima erosionada, anhelos de ser escuchados, de sentir cariño, afecto, de hacerse valer…”
“La Contra” de La Vanguardia (8/3/2011)
A “La Contra” entrevisten una persona que és tutora de fills de famílies amb grans fortunes (i amb grans mancances, com podreu comprovar), i explica les dificultats amb què es troben aquests nois i noies, sobrats de diners i mancats d’estimació. Es tracta d’un entorn molt particular i exclusiu (hi ha molt poques fortunes com aquestes), però la problemàtica que planteja entre pares i fills la podríem extrapolar a qualsevol família, de qualsevol nivell econòmic.
Sovint els fills retreuen als pares el que ells viuen com a manca d’amor, atenció, afecte, interès pel que fan, pensen, desitgen (i temen). I els pares no entenen com és que els seus fills, que han tingut de tot, que han estat cuidats, ben alimentats, educats, es puguin sentir poc estimats.
Ens trobem amb pares desorientats, queixosos, rebutjats, qüestionats, amb poca autoritat, en definitiva, perduts. I amb fills amb ganes de ser escoltats, de rebre suport “incondicional”, de ser acceptats tal com són, de ser respectats…, cosa que no obtenen, és clar. També perduts. Les demandes són tan dispars que sembla impossible arribar a una solució on tothom se senti valorat, cuidat i estimat.
Què passa amb els pares? Primer de tot, ells també són fills, pertanyents a un sistema amb uns valors determinats, amb carències pròpies que van arrossegant i que sovint transmeten als fills. Millor dit, “sistemes”, ja que pare i mare poden provenir de sistemes familiars amb creences i valors molt dispars. “Jo no educaré el meu fill com en van educar a mi…” Algú s’ho creu? O eduquem igual o eduquem a la contra, mediatitzats per un conjunt de creences invalidants que no permeten veure el bosc, de tant d’arbres com hi ha al davant, i de valors difícils de qüestionar (i canviar).
Què necessiten els fills? Sentir-se estimats i prou, sent el que són i com són, ja des de ben petits. S’ha dit sovint que l’amor dels pares és incondicional, però a l’hora de la veritat els estimem “si”…, i aquest condicional és el que van aprenent els fills…, intentant adaptar-s’hi o enfrontant-s’hi obertament. En el fons, sigui quina sigui la seva actitud, cridant l’atenció i esperant el reconeixement dels pares.
Com abordo aquesta problemàtica des del coaching? Dues pinzellades solament. Partint de la base que la família, pares i fills, formen un equip, els pares han d’exercir de líders, han de ser la guia en qui puguin confiar els fills, perquè són el mirall on es reflecteixen. Per tant, cal que els pares s’adonin dels missatges contradictoris que transmeten als seus fills, a causa de la seva pròpia història personal. Per canviar la relació amb els fills, primer cal fer líderun canvi personal.
Un altre aspecte important a abordar és el sentiment de culpa que arrosseguen els pares, sovint expressada obertament. Poder arribar al “no en sé més” és el punt de partida que obre les portes a una nova manera de relacionar-se amb els fills, amb humilitat i autenticitat. De cor a cor no hi poden haver malentesos.
pura serena 