Aquest cap de setmana he assistit a la trobada anual de la Fundació Espanyola de la Tartamudesa, que aquest any s’ha fet a Màlaga. Gairebé 50 persones de tot l’Estat… tartamudejant. Cadascú a la seva manera peculiar.
No portava cap idea prèvia, solament veure què es movia i què havia canviat després d’uns anys allunyada, precisament els anys que m’he dedicat a formar-me com a terapeuta gestalt i coach. He pogut retrobar-me amb antics companys i conèixer-ne de nous, la majoria nois joves. Per a alguns és la primera oportunitat per veure de cara el trastorn que tant els dificulta les relacions personals i professionals. Tothom fèiem de mirall de tothom.
Vaig veure l’oportunitat que coneguessin una mica com treballa la teràpia gestalt amb una dinàmica grupal. No portava res preparat i vaig dubtar de proposar-ho: i si… no s’hi apunta ningú, i si no me’n surto, i si no els agrada, i si? I el “i si…” es va convertir en un “que sigui el que Déu vulgui”. Devíem ser uns trenta, al final, d’edats diverses, encuriosits i expectants… L’única consigna, utilitzar els sentits i adonar-se del que els estava passant en cada moment.
A l’última pregunta, “què necessiteu ara i aquí”, un noi va respondre “suport de tot el grup”, i una altra noia va traduir aquesta demanda per “volem abraçades!”. I ens vam abraçar.
Vam acabar amb una rotllana amb les mans agafades, plens d’energia i amor, com van expressar alguns companys. En paraules de Claudio Naranjo, la teràpia té com a finalitat última recuperar la capacitat amorosa… i això és el que va aconseguir la força del grup.
Companys que van participar a la dinàmica de grup
pura serena 