S’entén per frustració el sentiment que ens sobrevé quan no hem pogut aconseguir les nostres expectatives o il·lusions. La disjuntiva és haver de prescindir de les il·lusions, per ser feliç, o bé poder mantenir-les sense que ens enfonsem si no ho aconseguim?
La tolerància a la frustració depèn en bona mesura de la personalitat de cadascú. Una persona exigent, autoritària i perfeccionista, o bé una persona narcisista, és més vulnerable a la frustració, ja que no aconseguir el que vol és sinònim de fracàs personal. Una persona tímida, introvertida, amb poca consciència de si, que no desitja res perquè considera que no es mereix res, tindrà poques oportunitats per frustrar-se, ja que es quedarà en la inacció.
Però, encara que el caràcter ens marca, podem treballar-ho de manera que no haguem de renunciar als somnis per por a frustrar-nos. Les frustracions formen part de la vida, com el plaer i el gaudi, i comprendre-ho és el primer pas.
L’important per créixer com a persona és aprendre a acceptar la vida i els seus plaers (no a resignar-se), dins dels límits de la pròpia vida i de la realitat, i aprendre a acceptar els límits propis i aliens. Per aconseguir-ho cal mantenir una posició valoritzant de nosaltres mateixos i activa en relació amb les circumstàncies de l’entorn.
No som el que aconseguim, som el que som.
pura serena 