Terroristes d’ETA i víctimes, cara a cara

La notícia va saltar fa pocs dies: ETA renuncia a la lluita armada. Un primer pas per acabar amb el conflicte que ha durat més de 50 anys, amb tot, hi ha qüestions molt importants que queden pendents perquè realment es passi pàgina, entre aquestes, les víctimes.

Sobre la reparació de les víctimes, al més de maig d’aquest any van tenir lloc uns esdeveniments insòlits: presos condemnats per pertànyer a ETA, amb delictes de sang, es reunien cara a cara amb les seves víctimes, familiars de persones assassinades per terroristes. La iniciativa de les trobades va sorgir dels mateixos presos: buscaven el perdó. Tots ells són, d’alguna manera, partícips i responsables de cadascuna de les morts, i són persones convençudes que les seves accions sols han generat patiment. Als assassinats i a les seves famílies, però també a ells mateixos.

Aquesta notícia m’ha cridat l’atenció, i voldria fer-hi alguns comentaris, des d’un punt de vista terapèutic, exclusivament. No pretenc fer judicis morals o polítics sobre el terrorisme o els terroristes ni sobre les conseqüències de les seves accions, cosa que aniria més enllà de l’objectiu d’aquest bloc.

Com es pot reparar tant de dolor? Quina relació s’estableix entre víctima i assassí?

Reviso l’abordatge que ha fet Bert Hellinger de la teràpia familiar sistèmica, mitjançant les constel·lacions familiars, que s’ha estès a qualsevol sistema: organitzacions, empreses, comunitats, etc.

Una constel·lació és una sessió terapèutica que es realitza en grup. El client fa una demanda, perquè vol resoldre algun problema concret. D’entre el públic assistent a la sessió, disposat en cercle, tria persones que representen (com si fossin actors) els diferents membres del sistema (família, empresa, organització, etc.), objectes (una herència, per exemple) o fins i tot conceptes abstractes (malaltia, por, venjança, etc.). Un cop dintre del cercle, les persones representants, que no coneixen res del cas que provoca la demanda ni a cap implicat, es mouen i interaccionen entre elles i senten igual que les persones reals a qui representen. És molt revelador veure com s’acosten o es rebutgen els uns als altres, com es giren d’esquena a tothom o com s’aïllen totalment, les emocions que manifesten, etc. Tot això sota la supervisió del constel·lador, que suggereix, orienta i treu conclusions de tot el que succeeix.

Vull remarcar que l’abordatge en constel·lacions de situacions en què hi ha hagut víctimes és absolutament trencador, fins i tot diria que provocador per a qui no coneix com funciona aquesta teràpia i no ha assistit mai a cap sessió.

En una constel·lació en què hi ha hagut un crim, el terapeuta constel·lador fa triar també un representant que faci de perpetrador/assassí. Per això cal estar molt oberts i atents al que realment ocorre dins del cercle, i deixar de banda els prejudicis que tots tenim quant a reparació, justícia i potser fins i tot venjança.

Els moviments que es donen entre víctima i assassí se surten de la lògica del nostre món real. Davant d’un crim, el que fem és estigmatitzar el perpetrador, l’apartem, el foragitem, i la víctima reivindica un cop i un altre que es faci justícia. En canvi, en una constel·lació, ens adonem que els lligams que s’estableixen entre assassí i víctima van més enllà del que qualsevol persona podria imaginar (ni suportar).

En la vida real, els qui abans eren víctimes ara persegueixen els perpetradors amb un afany similar, com sol passar en qualsevol conflicte armat. En constel·lacions, la fi de qualsevol conflicte se supera posant-se al costat de les víctimes i plorant-les, no atacant els perpetradors, ni formulant retrets ni alimentant la venjança.

Cal estar atents per no pretendre saber amb exactitud què és l’adequat en relació amb els assassins i les seves víctimes. L’única mesura, en una constel·lació, és demanar que l’assassí miri les víctimes; en aquest moment sorgeix un moviment d’acostament cap a elles, de manera que sols troba la pau al seu costat. No es pot alliberar de la culpa però es pot apropar a la víctima.

En el marc d’aquesta teràpia, no hi ha lloc per a la venjança, que no fa més que perpetuar el conflicte. El que és sanador és recordar les víctimes solidaritzant-s’hi a través del dolor, però humilment sense pretensions. Cal donar a les víctimes l’únic adequat, que és fer el dol; el dol en conjunt uneix, sana, ja no hi ha supèrbia. La superació arriba si es té la força d’assentir al que ha estat, tal com ha estat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s