Dijous vaig assistir a un acte a Granollers, a Espaipertu, en què van entrevistar el psicoterapeuta Luis Fernando Cámara, director de l’Institut Hoffman i del procés Hoffman a Espanya, un mètode per canviar la pròpia vida a través de conèixer profundament com es va crear el nostre caràcter en la infància en contacte amb els nostres pares.
El procés Hoffman parteix de la premissa que tothom –feliços o infeliços, sans o malalts– tenim algun grau de conflicte amb els pares des que érem nens. Tant si avui tenim una bona relació amb ells o un bon record de la nostra infantesa, tots tenim patrons de conducta que vam aprendre dels pares.
Cámara va anar desgranant quin és el mecanisme que, des de petits, ens ha portat a viure una vida d’infelicitat, en què un cop i un altre se’ns desperten els patrons de relació que vam establir amb els pares. Aquests patrons, que es fixen des de les emocions, els pensaments i el cos, es van formar amb els pares durant la infància. Però, per a l’inconscient, el temps no existeix, i per tant els portem tota la vida i es van disparant amb la parella, els amics, els fills…
Fixem-nos que els nens, si no els ho impedim, processen les emocions espontàniament: es mouen, riuen, ploren, es queixen, donen patades, i tornen a la tranquil·litat. En teràpia gestalt diríem que saben tancar les gestalts: tenen una necessitat i la satisfan. Però, quan de petits hem hagut d’adoptar actituds en contra de les nostres necessitats per tenir l’amor dels pares (no plorar, bloquejar-se, callar, passar desapercebut, ser un bon nen, fer-ho tot bé, contenir la ràbia), tota aquesta emocionalitat queda bloquejada en el nostre cos. Encara que cognitivament no ho tinguem present, el cos en guarda el record.
Per tant, tenim l’emocionalitat ancorada en els 3, 4, 5, 6 anys…, i no està resolta. Si entrem emocionalment en la infància hi ha molt dolor i molta ràbia. Com a conseqüència, d’adults gastem molt energia controlant l’emocionalitat infantil. No ens adonem i tenim a dins l’enemic, és una tortura: una barreja de ressentiment, abandonament i dolor. Es pot dir que portem una bomba de rellotgeria, ja que subjectar i controlar la ràbia comporta molta despesa d’energia.
En el procés Hoffman, una de les etapes és posar-se en el lloc dels pares per entendre’ls i poder-los perdonar, encara que…, com comenta Cámara, qui som nosaltres per perdonar-los? El que ens cal perdonar és el que nosaltres ens hem empassat, sense assimilar-ho, dels nostres pares i no ens deixa viure bé.
Cal tenir en compte que el 90 % del caràcter no representa cap problema; és el 10 % restant el que ens fa viure malament: l’emocionalitat infantil que reclama a l’altre el que els pares no ens van donar. La solució no és barallar-nos-hi, sinó poder-ho estimar, ja que si no ens hi barallem es dilueix.
Cal comprendre profundament quins són els nostres patrons, i entendre que es van gravar a foc amb els pares. La solució no arriba sols pel fet de comprendre el que ens va passar, sinó que cal tot un treball emocional i corporal per desmuntar-ho. La resposta sana a aquest dolor és el perdó i l’amor als pares.
Ja en el torn de preguntes, una noia va comentar que estava preocupada perquè estava reproduint en el seu fill el mateix comportament dels seus pares amb ella.
Cámara va comentar que no podem educar en allò que no som, ja que confonem els fills. Els nens poden no entendre el que els diem, però capten perfectament quina emoció hi ha darrere de les nostres paraules, no els podem enganyar. Per exemple, si som irascibles, i ens som conscients, és preferible després d’un crit saber disculpar-se; no serveix de res intentar controlar la ràbia dissimulada amb bones paraules. El que fem és confondre’ls i això és molt més difícil de redreçar quan s’és adult.
Va concloure l’acte afirmant que per ser una bona mare o un bon pare, sols serveix treballar-se un mateix. Tal com em va dir fa un temps el terapeuta Antonio Pacheco, en un dels cursos del programa SAT de psicologia dels eneatipus, creat i dirigit per Claudio Naranjo: “Sana’t tu i sanaràs el teu fill.”
[Us recomano que llegiu l’entrada “La infància: l’edat sagrada”, sobre la visió de la terapeuta Evania Reichter quant a relacions entre pares i fills.]
pura serena 