pura serena

La setmana passada vaig donar una xerrada a un grup de dones d’ASODAME, associació de dones emprenedores i empresàries, de la qual sóc sòcia, en el decurs del sopar mensual que organitzen. Va sorgir de la demanda d’una de les sòcies, atès el clima d’incertesa i les dificultats que viuen moltes persones autònomes i empresàries del nostre país. Com que estic convençuda que el canvi sorgeix a partir del que experimentem (sensacions i emocions), vaig acabar-la amb una dinàmica de PNL, mitjançant una visualització, per afrontar les situacions dificultoses que se’ns van repetint.

 

Una mare va arribar a casa i es va trobar la seva filla de sis anys tota capficada intentant pintar l’interior d’un cercle sense sortir-se de la ratlla. Estava tensa i nerviosa. La mare li va dir: “Què et passa, que estàs tan enfadada?”. “Haig de pintar la rodona sense sortir de la ratlla, i no em surt bé.” En veure-la tan amoïnada, li va insinuar: “Per què no deixes que surti una miqueta, sols una miqueta?” La filla li va fer cas i va començar a pintar ratlles que sortien del cercle. Cada vegada s’atrevia a anar una mica més enfora, i li anava dient a la mare, tota sorpresa: “Mira mare, he dibuixat un sol, i ara una flor…”

Atrevir-se a sortir del cercle

És fàcil extrapolar aquesta metàfora a la nostra vida diària, oi? El cercle és allò conegut; no moure’ns del cercle és quedar-nos en allò que ja coneixem, on ens sentim còmodes i creiem que ho tenim tot controlat. Ara, és clar, en allò que ja coneixem, no podem experimentar res de nou. Si decidim que ja ens està bé, cap problema.

Però si, a sobre, ens queixem de la vida que ens “toca” de viure…, si volem un canvi en la nostra vida, com fer-ho sense sortir del cercle? Com va dir Einstein, si sempre fem el mateix, els resultats sempre seran els mateixos. Hi estem segurs, però no hi ha novetat, ni creativitat. Hi ha por. I amb la por no permetem arriscar-nos, i si no arrisquem res no canviarà…

El canvi costa. La neurologia ens dóna l’explicació de per què costa tant. Quan ens trobem en un perill físic, tota la sang del lòbul prefrontal, la part del cervell específica dels humans, se’n va ràpidament al cervell més primitiu (reptilià), originari dels rèptils i que compartim amb la majoria d’animals. La resposta, per tant, és biològicament animal: fugim, ataquem o ens quedem paralitzats. És clar, davant d’un perill físic, en què ens juguem la vida, és una sort que reaccionem d’aquesta manera. Ara bé, davant d’un perill imagina’t, de por al futur, de quedar-nos sense feina, sense parella, o en qualsevol situació d’incertesa, en què se’ns dispara la por, qualsevol d’aquestes sortides (atacar, fugir o paralitzar-se) no sols no resolen res, sinó que ens impedeixen trobar-hi una sortida satisfactòria i creativa.

Per tant, cal activar la zona prefrontal del nostre cervell. Però, és clar, què podem fer per activar-lo en un moment que nosaltres percebem de perill, real o imaginat? El que facilita o impedeix d’adaptar-s’hi és la manera que una persona es parla a si mateixa, el seu diàleg interior.

Enfocar-se en la solució, no en el problema

Avui sabem que, canviant la manera de pensar, canvien els circuits cerebrals. És un dels principis de la PLN (programació neurolingüística). En el moment que pensem en positiu i comencem a buscar solucions, augmenta el reg sanguini en una part de l’escorça cerebral, l’àrea prefrontal, bàsica en els processos de creativitat i en la presa de decisions, cosa que ens ajuda a sortir-nos de la situació d’incertesa.

Sovint ens enfoquem en el problema i no en la solució. Feu la prova, digueu-li a algú “No pensis en un elefant rosa”. On va l’atenció? Tots ens imaginem un elefant rosa, justament el que no volem pensar. El cervell no processa el “no”, però sí que processa “elefant rosa”. Imagineu-vos que us dieu “No vull perdre la feina”. Què us ve al cap? Justament “perdre la feina”. Si ens enfoquem en la solució, “Vull tenir feina”, augmentaran les possibilitats de resoldre-ho, ja que estarem enfocant el futur en positiu.

Les persones ancorades en una mentalitat negativa afavoreixen la mort neuronal, mentre que les que han decidit enfocar-se en allò positiu generen noves neurones a partir de cèl·lules mare cerebrals. Quan una persona surt de la seva zona de confort (el cercle) i comença a explorar en el seu interior coses que no coneix –i que si conegués li proporcionarien molta més il·lusió i confiança–, està fent un exercici de lideratge i heroïcitat.

Actituds que ajuden

No hi ha miracles, però tenim al nostre abast  moltes actituds que ens poden ajudar a transitar les dificultats, a sortir del cercle i a encarar-nos cap a la solució:

– L’acceptació: acceptar que tenim por i viure aquesta emoció. Com qualsevol emoció, cal viure-la i transitar-la. Si ens hi resistim persisteix, si l’acceptem es dilueix.

– La compassió: connectar amb el nostre patiment, i donar-nos autosuport i cuidar-nos, sense jutjar-nos.

– Pensar positivament: quan ens cacem tenint un pensament negatiu, fer un canvi i buscar-hi alguna cosa positiva. Al principi costa, però amb constància ens adonarem dels avantatges.

– Reconèixer el que fem bé, per potenciar la nostra autoconfiança. Un exercici senzill és dedicar uns minuts abans d’anar a dormir a fer una petita llista del que hem fet bé durant el dia, qualsevol cosa quotidiana, que sovint no ens reconeixem.

– Fer-se petits regals: fer exercici, sortir a passejar, escoltar música, prendre un bany, etc., que ens ajudaran a augmentar les endorfines, l’hormona de la felicitat.

– Mirar en què podem ajudar els altres, ja que ens obliga a sortir del cercle i a relativitzar els nostres problemes.

 

“Molts persones veuen les coses tal com són i es pregunten “per què”. Jo les veig com poden ser, i em pregunto “per què no?”

Robert Kennedy