Avui, el diari ARA entrevista el professor David Viñas, que acaba de publicar Erótica de la autoayuda.
En algun altre post he comentat que no m’agrada la literatura d’autoajuda. Conec a molta gent que hi està enganxada, buscant el remei als seus mals. El que passa, i és la impressió que m’ha fet l’entrevista, és que no podem posar tots els autors al mateix sac. Hi podem trobar des de simples xarlatans que repeteixen quatre idees com un mantra, i terapeutes amb una llarga trajectòria i credibilitat.
L’autor denuncia que aquesta literatura tracta de crear motivació a la gent, potenciar el pensament positiu, assumir el control de la teva vida, i inculcar que la felicitat és possible. Us semblen metes forassenyades? No és el que busquem tothom?
Ara bé, trobarem tot això en aquest tipus de llibres?
No, amb la simple lectura, no. Però, parlant per experiència pròpia, el primer llibre que em va caure a les mans em va fer entreveure que viure d’una altra manera era possible.
A partir d’aquí, no hi ha paraules que valguin: un procés de canvi personal, si pot ser amb l’acompanyament d’un terapeuta, molt millor, demana iniciar un camí gens fàcil d’autoconeixement i de responsabilitzar-se de la pròpia vida; en el fons, d’autoacceptació…
“I la figura del coach personal emocional”?, diu l’entrevistadora. La resposta (i la pregunta) m’ha semblat fruit d’un desconeixement del que és el coaching i del que fa o no fa un coach, tant si és personal com executiu. El coach no aconsella, ni dirigeix, ni jutja, és a dir, no tracta el client com si fos una criatura, sinó que amb el seu acompanyament afavoreix que el client arribi a les seves pròpies conclusions i objectius.
Els llibres d’autoajuda fan passar l’estona… Les entrevistes esbiaixades…, confonen.
pura serena 