El dimecres abans de Setmana Santa vaig dirigir la segona sessió de gestalt per a un grup de professores de les Escoles Pies de Balmes de Barcelona (veg. el post de la primera sessió). Hi havíem quedat després de la xerrada vivencial, que els va quedar curta.
Les mestres assistents venien, segons les seves paraules a la roda inicial, “esgotades”, ja que era la setmana que es lliuraven els informes d’avaluació. Vaig optar per deixar de banda les explicacions teòriques i els vaig proposar un exercici d’autoconeixement, la identificació amb un roser, després d’uns minuts de centrament per deixar enrere les preocupacions i l’estrès dels últims dies. Després, les vaig convidar a dibuixar i acolorir el roser que s’havien imaginat.
Em va despertar tendresa contemplar unes persones madures que feia uns minuts em manifestaven el seu esgotament i veure-les concentrades agafant colors i ceres i pintant, com fan els seus alumnes. Per uns moments tornaven a la infància.
En acabar, van explicar a la resta del grup com era això de ser roser (on era, qui l’havia plantat, qui el cuidava, què l’envoltava, com se sentia, etc.). Es van adonar que allò que semblava un joc infantil els permetia conèixer trets del seu caràcter i del moment vital en què es trobaven. El sol fet d’adonar-se’n ja els va comportar un canvi.
A la roda final, curiosament, havia desaparegut el cansament, i va aparèixer l’alegria, la tristesa, l’agraïment, el dolor…; en definitiva, el contacte amb elles mateixes.
pura serena 