Comencem per definir “pare”; segons la primera accepció del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), “home o mascle que ha engendrat un o més fills”. A part del pare adoptiu, “home que ha adoptat algú com a fill”, és clar, no engendrador però que exerceix de pare (de moment ho deixem així).
Sembla que la majoria de les persones tenim clar què és ser mare: una dona que gesta una criatura, la pareix, l’alimenta i la cuida… ja existeix un estret vincle emocional des del moment de la concepció (deixant a part que es desitgi aquest projecte de criatura…), que compartim amb tots els mamífers. Però el pare, quin espai ocupa?
Tornem a llegir la definició… el pare com a engendrador… i prou? El món n’és ple d’engendradors “i prou”. Doncs, el pare com a proveïdor de les necessitats materials, d’aquesta nova parella mare-fill/a, deveu pensar. Algú que ha de procurar pel seu benestar. El qui porta el sou a casa, per dir-ho clar… si més no durant la baixa per maternitat. Però… tampoc oi?… Això ho pot aportar un avi, un familiar, o la mateixa mare.
Tots entenem que ser pare no sols és això. Hi ha un canvi en la relació entre la parella: passen de ser dos a ser tres… bé a ser dos (mare i fill/a) més un (pare). I els triangles no sempre són senzills, sobretot quan ets el tercer.
El pare s’ha de guanyar un espai en la “parella” mare-fill/a. A part que sovint l’home se sent exclòs quan neix la criatura, vaja, com un rei destronat. La dona sols està pel fill, els dies són interminables, la criatura, sobretot quan són molt bebès, ocupa tot l’espai de la mare… i el pare sovint contempla l’escena… de lluny. Ha perdut la parella, i no sap ben bé com gestionar-ho. Ha passat a ser el segon en la prioritat de la “seva” parella, i això costa i descol·loca (sovint en teràpia els pares parlen de gelosia cap al seu fill-a, amb la culpabilitat que els comporta sentir això). Sí, és clar, el pare modern canvia bolquers, adorm el nen, dóna el biberó, si la mare no alleta…, però encara ha de construir el vincle amb la criatura (diferent del de la mare -hormonal, biològic-), un vincle imprescindible, ja que és el que permet al nen/a dirigir la mirada al món, la socialització i sortir de la simbiosi amb la mare. Ah, i a més ha de recol·locar-se en la relació de parella (tot un altre tema).
Aleshores, què és ser pare avui? Ahir, ja ho sabem: poder masculí “inqüestionat”, un pare distant i, sovint, temut. El model patriarcal, almenys al primer món, està qüestionat, però… per quin altre model?: el pare com a autoritat, capaç de substituir l’autoritarisme per la fermesa, fixador de límits clars, que pot ser a la vegada fort i tou, vulnerable i al mateix temps disposat a la batalla de la vida. [Hi tornaré.]
Pot ser és un ideal per a molts pares encara, però de fet, preguntar-se com és ser pare també és preguntar-se com és ser home. Caldria començar per aquí.
pura serena 