La gata que em va domesticar

Què vol dir “domesticar”? —va dir el petit Príncep—. És una cosa massa oblidada —va dir la guineu—.  Vol dir “crear lligams”… Crear lligams? -És clar —va dir la guineu—. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…

El petit Príncep, Antoine de Saint Exupéry

xica

La Xica va arribar a casa fa gairebé 12 anys. La vam anar a recollir a una protectora de Vilanova. La van trobar abandonada al carrer, no tenia un mes encara, però ens la vam quedar perquè, si no, “l’adoptarà algú altre”, ens van dir. Era molt menuda, cabia al palmell de la mà, era una carona enganxada a unes orelles enormes.

La vam criar amb biberó.  Tot el dia estava reclamant; sèiem i pujava pels texans amunt fins arribar a la falda, i allí s’arraulia roncant. Necessitava molt contacte. I nosaltres ens vam abocar a cuidar-la. Ara dubto sobre qui va adoptar a qui. Ens va convertir en la seva família,  per nosaltres era la petita. Era un tracalet, corrent, saltant, manyaga i espantadissa a la vegada. Els meus fills preferien jugar amb ella que enganxar-se a la tele.

Així es va anar fent gran i, com més gran, més demandant de contacte i carícies. Ens veia seure i  ja estava a sobre. A vegades, si estava ocupada fent  alguna cosa,  s’esperava asseguda al meu costat que acabés, mirant fixament, … i un cop el camp lliure se’m posava a la falda.

Teníem unes converses molt profundes. Li parlava i m’escoltava, i fins i tot em responia. Hi era sempre, esperant darrere la porta quan em sentia arribar, esperant al matí al peu del llit que em despertés… per reclamar que li fes cas i l’agafés.

La Xica es va morir de cop, sense patir, uns dies abans de Nadal. Ha deixat un buit difícil d’explicar. Omplia la casa. Vam fer un bon vincle. Ens estimàvem, cadascú a la seva manera.

Ara m’adono que el que més trobo a faltar és no poder-la cuidar, més que perdre el que ella em donava. Parlaria fins i tot, que la Xica ens donava un amor incondicional (això que les persones perdem de ben petits): ella no esperava res a canvi, sols que jo fos present. I era clara: ara vull que m’acariciïs, ara me n’he cansat, ara vull dormir. Les nostres mascotes ens ensenyen a connectar-nos des del cor. Com deia la guineu, ens domestiquem mútuament.

Guardar

Guardar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s